CAPÍTOL CINQUÈ

No ens vam moure en quatre hores. Ja era ple matí. Suposava que el meu propòsit no tindria sentit i més em valia dormir pel primer poble on passés i anar vagant de ciutat en ciutat fins tornar a tenir un altre propòsit brillant. En el pitjor dels casos podia anar al Sàhara a congelar-me.
Uns nens d'un altre vagó havien vingut al meu per molestar a un home gras que dormia plàcidament. Li feien pessigolles al nas amb una ploma, mentre ell remugava en somnis. Sobtadament, el gras va pegar un esternut que va petar el vidre on posava ''sortida d'emergència'' en mil bocins i es va tornar a dormir. Els nens es van posar a plorar. Vaig interpretar aquell fet com una oportunitat per escapar d'aquell tren que estava esdevenint presó. Vaig subjectar el rellotge prop del cor i vaig saltar a fora. Per curiositat, vaig anar a comprovar si hi havia algun obstacle a la via que impedís la marxa del transport.
Vaig veure un pagès assegut entre dotzenes d'ovelles, balbucejant que no es mouria fins que el jubilessin, mentre el conductor i el revisor li feien entendre que per cap de les maneres possibles no tenien res a veure. Estava borratxo.
Tal com em va veure sortir a mi d'un lateral del tren, va cridar ''El diable negre! Que ve el diable negre!'' abandonant el ramat, que enseguida se'n va anar cap a la direcció contrària.
Conductor i revisor, amb la paciència crispada i ulls injectats, van pujar al tren i van refer el camí. Jo i el meu rellotge ens vam quedar a veure com s'allunyava. Després d'uns instants de vacilació, me'l vaig penjar del coll i vaig seguir el camí del pagès, sospitant que em portaria a algun poble.

Al poble vaig ser rebut amb més bones formes que pel pagès, és a dir, ningú va dirigir-me una sola mirada. Vaig buscar desesperadament un menjador social on omplir l'estómac i passar-hi la nit, que amenaçava amb ser freda. Vaig trobar un local molt més modest i fosc, però si fa no fa amb les mateixes bones intencions. L'hora de sopar eren les vuit (horari europeu): Quedaven uns minuts llargs. Vaig voltar pel poble decidint que no seria el lloc on em caigués mort, i vaig tornar just a temps per l'àpat. De menjar n'hi havia per una vintena de persones, però érem trenta, amb el que vam haver de racionalitzar. Em vaig compadir d'alguns que anaven encara pitjor vestits que jo, donant-lis part de la meva ració, que preferia no saber què era. Pel que sembla, ningú ho volia saber. Ningú parlava amb el del costat ni es feien bromes sobre el xef com només es poden fer amb el sentit de l'humor de qui a viscut a la ombra de la societat durant anys. Al menys, ningú em va mirar per ser diferent; tots carregaven amb les seves vides, com una arada, que els havien portat fins aquell punt de misèria i auto-compassió.
Ja disposava a anar-me'n a dormir, quan la mestressa del local, vorejant dues taules, em va preguntar, amb una guspira als ulls:
-D'on has tret aquest rellotge?
Vaig reconèixer a la dona de faccions divines del retrat de l'antiga peça, ja marcida pels anys, però conservadora encara de la ombra de la bellesa que un cop havia tingut. I mentre calibrava la meva resposta, em va dir:
-Vine amb mi.- Em va agafar pel braç i em va treure del local quasi a corre-cuita, fins a una vivenda del segle passat, i potser de l'anterior. Va obrir amb unes claus que portava i va cridar un nom: Antoni.
L'Antoni era tal com me l'havia imaginat a la descripció de l'individu del tren, però molt més entrat en anys. En veure'm, va obrir uns ulls com unes carabasses, i va subjectar el rellotge entre les mans tremoloses, àsperes. Me'l vaig treure del coll i li vaig donar, referint tota la història de com jo n'era l'actual propietari.

CAPÍTOL QUART

El tren es va aturar bruscament, i el revisor va anunciar que hi havia un error tècnic que ocuparia uns minuts.

-Vostè com ho sap tot això?

-Llegeixo els diaris.

-Quants en compra?- començava a mostrar-me escèptic.

-Buff, i ara! No en compro; no tinc diners!... Però per aquí passen tot tipus de diaris.

-Sí que utilitza aquest tren.

-...Has sentit a parlar d'Einstein?

-Em sona- vaig mentir.

-Doncs bé, la seva teoria més important diu que quan més ràpid es viatja, més lent passa el temps. D'aquesta manera, algú que viatgi a la velocitat de la llum, pot estar cent anys sense envellir ni un mes.

-I què em vol dir amb això?

-Visc en aquest tren des de fa 27 anys.

Vam romandre una estona en silenci, mentre ell es tornava a estarrufar la barba perquè em donés temps a calcular aquestes paraules. El tren no es movia.

Vaig trencar el silenci regnant:

-Creu que hi ha alguna possibilitat de poder salvar el bé que havia fet l'esquiador suís?

-Mmmh... Suposo que si realment hi hagués una persona dins el bloc de gel no tindrien més remei que donar-li la raó.

Jo em vaig quedar pensatiu mirant al buit.

-Un cop -va començar dient mirant cap al paisatge estàtic- vaig veure una persona amb tanta determinació com tu.

Em va endevinar les meves intencions. Aquell home amb tanta experiència de la vida, entretenint-se llegint l'ànima de les persones que entraven en aquell tren, era capaç de preveure els actes més profunds de la gent més introvertida. Jo seguia mirant el buit, pensant si seria prou intel·ligent congelar-se per salvar la gent del Sàhara, i qui sap si molta més de l'Àfrica.

Vam restar dues hores callats, i vam veure sortir el Sol, sense haver arribat a cap ciutat o província, com m'havia proposat. El tren encara no es movia. Mentrestant, jo seguia pensant en les meves possibilitats, i l'home esperava respectuós la meva quietud, fins que va continuar amb el seu relat mig abandonat.

-Com anava dient, fa anys va pujar en aquest tren un metge vinculat amb ONGs -mirà cap a l'horitzó amb l'expressió de qui obre ferides cicatritzades des de fa temps-. Es deia Antoni, era un noi jove i vitalista... Bé, ja no deu ser tan jove. Volia curar les enfermetats de l'africa més pobra fent mans i mànigues per salvar a tots els negres, perdó, africans que pogués, només amb bona voluntat i un cor de cavall. Em va dir que ningú dóna diners per ells i moren d'enfermetats contagiades, en part, per homes blancs -El seu semblant aparentava més edat a mida que anava parlant, com si es treiés un gran pes de sobre-. El seu esperit noble i just el va dur a l'Àfrica sense esperança, i no sé què se n'ha fet d'ell. Espero que hagi tingut èxit. Em va explicar el relat anterior i em va donar això. -Amb molt de compte, va extreure un rellotge d'or de la seva butxaca, el va obrir com si fos una ostra, mostrant la perla que contenia: el retrat d'una dona de faccions perfectes, bonica i delicada com mai s'ha vist. El rellotge estava a una hora equivocada.

- Té. Porta tant temps en aquest tren que avança molt lentament comparat amb l'hora real i ja no serveix. Me'l va donar perquè el venés i enviés els diners resultants a una ONG. No vaig tenir coratge per dir-li que mai sortiria d'aquest tren i he esperat a trobar una persona suficientment honrada per passar-li el relleu. I ara si em disculpes...- es va aixecar amb la aparença de tenir vint anys més, i la barba se li va desplegar fins arribar-li als genolls. Vaig mirar per altre cop la relíquia horària, i quan em vaig girar per acomiadar-me, l'home, ja avi, es perdia pel fons del vagó amb l'esquena encorbada. Havia passat massa temps quiet, el tren no avançava.