CAPÍTOL CINQUÈ

No ens vam moure en quatre hores. Ja era ple matí. Suposava que el meu propòsit no tindria sentit i més em valia dormir pel primer poble on passés i anar vagant de ciutat en ciutat fins tornar a tenir un altre propòsit brillant. En el pitjor dels casos podia anar al Sàhara a congelar-me.
Uns nens d'un altre vagó havien vingut al meu per molestar a un home gras que dormia plàcidament. Li feien pessigolles al nas amb una ploma, mentre ell remugava en somnis. Sobtadament, el gras va pegar un esternut que va petar el vidre on posava ''sortida d'emergència'' en mil bocins i es va tornar a dormir. Els nens es van posar a plorar. Vaig interpretar aquell fet com una oportunitat per escapar d'aquell tren que estava esdevenint presó. Vaig subjectar el rellotge prop del cor i vaig saltar a fora. Per curiositat, vaig anar a comprovar si hi havia algun obstacle a la via que impedís la marxa del transport.
Vaig veure un pagès assegut entre dotzenes d'ovelles, balbucejant que no es mouria fins que el jubilessin, mentre el conductor i el revisor li feien entendre que per cap de les maneres possibles no tenien res a veure. Estava borratxo.
Tal com em va veure sortir a mi d'un lateral del tren, va cridar ''El diable negre! Que ve el diable negre!'' abandonant el ramat, que enseguida se'n va anar cap a la direcció contrària.
Conductor i revisor, amb la paciència crispada i ulls injectats, van pujar al tren i van refer el camí. Jo i el meu rellotge ens vam quedar a veure com s'allunyava. Després d'uns instants de vacilació, me'l vaig penjar del coll i vaig seguir el camí del pagès, sospitant que em portaria a algun poble.

Al poble vaig ser rebut amb més bones formes que pel pagès, és a dir, ningú va dirigir-me una sola mirada. Vaig buscar desesperadament un menjador social on omplir l'estómac i passar-hi la nit, que amenaçava amb ser freda. Vaig trobar un local molt més modest i fosc, però si fa no fa amb les mateixes bones intencions. L'hora de sopar eren les vuit (horari europeu): Quedaven uns minuts llargs. Vaig voltar pel poble decidint que no seria el lloc on em caigués mort, i vaig tornar just a temps per l'àpat. De menjar n'hi havia per una vintena de persones, però érem trenta, amb el que vam haver de racionalitzar. Em vaig compadir d'alguns que anaven encara pitjor vestits que jo, donant-lis part de la meva ració, que preferia no saber què era. Pel que sembla, ningú ho volia saber. Ningú parlava amb el del costat ni es feien bromes sobre el xef com només es poden fer amb el sentit de l'humor de qui a viscut a la ombra de la societat durant anys. Al menys, ningú em va mirar per ser diferent; tots carregaven amb les seves vides, com una arada, que els havien portat fins aquell punt de misèria i auto-compassió.
Ja disposava a anar-me'n a dormir, quan la mestressa del local, vorejant dues taules, em va preguntar, amb una guspira als ulls:
-D'on has tret aquest rellotge?
Vaig reconèixer a la dona de faccions divines del retrat de l'antiga peça, ja marcida pels anys, però conservadora encara de la ombra de la bellesa que un cop havia tingut. I mentre calibrava la meva resposta, em va dir:
-Vine amb mi.- Em va agafar pel braç i em va treure del local quasi a corre-cuita, fins a una vivenda del segle passat, i potser de l'anterior. Va obrir amb unes claus que portava i va cridar un nom: Antoni.
L'Antoni era tal com me l'havia imaginat a la descripció de l'individu del tren, però molt més entrat en anys. En veure'm, va obrir uns ulls com unes carabasses, i va subjectar el rellotge entre les mans tremoloses, àsperes. Me'l vaig treure del coll i li vaig donar, referint tota la història de com jo n'era l'actual propietari.