CAPÍTOL PRIMER

No fa gaires dies vaig agafar el tren de mitjanit de l'estació de França. No duia equipatge, ni guia turística, ni tan sols roba per canviar-me. M'era igual on anar; ja podia ser ben bé cap al sud de la península com cap a França. Tenia un propòsit: anar veient les ciutats a les fosques, enlluernades només pels seus fanals i tubs de neó, com decoracions nadalenques i, quan sortís el Sol, les urbanitzacions haurien de tancar les llums. La primera que ho fes, m'hi instal·laria per la resta de la meva vida.

Vaig agafar el primer tren nocturn. Dins hi havia una dotzena de persones, distanciades les unes de les altres, buscant asseure's al costat de les finestres, que els acompanyarien durant tot el viatge, mostrant-lis les meravelles del paisatge, fins que es quedessin adormides, i es llevessin amb els raigs de Sol.

Quedava un lloc lliure per mi, on probablement ja s'haguessin assegut ciutadans importants; l'ambaixador, un ric banquer, o fins i tot el rei, si és que viatjava en tren. M'hi vaig asseure i vaig ullar cap a enfora, però érem encara dins un túnel, i la fràgil claror de dins el vagó era suficient per poder veure el reflex de les persones que hi anàvem.

La música d'ambient era tan suau que vaig quedar com un soc mirant la morenor de la cara de l'alter-ego del cristall que m'estudiava amb cabells negres i arrissats i ulls negres com carbó.

Quan em vaig despertar, un home d'avançada edat, un creuament entre el Sean Connery del 007 antic amb tratje i barret, i de Merlí el mag, però amb la barba curta fins al coll, em mirava amb un somriure als llavis.