CAPÍTOL QUART

El tren es va aturar bruscament, i el revisor va anunciar que hi havia un error tècnic que ocuparia uns minuts.

-Vostè com ho sap tot això?

-Llegeixo els diaris.

-Quants en compra?- començava a mostrar-me escèptic.

-Buff, i ara! No en compro; no tinc diners!... Però per aquí passen tot tipus de diaris.

-Sí que utilitza aquest tren.

-...Has sentit a parlar d'Einstein?

-Em sona- vaig mentir.

-Doncs bé, la seva teoria més important diu que quan més ràpid es viatja, més lent passa el temps. D'aquesta manera, algú que viatgi a la velocitat de la llum, pot estar cent anys sense envellir ni un mes.

-I què em vol dir amb això?

-Visc en aquest tren des de fa 27 anys.

Vam romandre una estona en silenci, mentre ell es tornava a estarrufar la barba perquè em donés temps a calcular aquestes paraules. El tren no es movia.

Vaig trencar el silenci regnant:

-Creu que hi ha alguna possibilitat de poder salvar el bé que havia fet l'esquiador suís?

-Mmmh... Suposo que si realment hi hagués una persona dins el bloc de gel no tindrien més remei que donar-li la raó.

Jo em vaig quedar pensatiu mirant al buit.

-Un cop -va començar dient mirant cap al paisatge estàtic- vaig veure una persona amb tanta determinació com tu.

Em va endevinar les meves intencions. Aquell home amb tanta experiència de la vida, entretenint-se llegint l'ànima de les persones que entraven en aquell tren, era capaç de preveure els actes més profunds de la gent més introvertida. Jo seguia mirant el buit, pensant si seria prou intel·ligent congelar-se per salvar la gent del Sàhara, i qui sap si molta més de l'Àfrica.

Vam restar dues hores callats, i vam veure sortir el Sol, sense haver arribat a cap ciutat o província, com m'havia proposat. El tren encara no es movia. Mentrestant, jo seguia pensant en les meves possibilitats, i l'home esperava respectuós la meva quietud, fins que va continuar amb el seu relat mig abandonat.

-Com anava dient, fa anys va pujar en aquest tren un metge vinculat amb ONGs -mirà cap a l'horitzó amb l'expressió de qui obre ferides cicatritzades des de fa temps-. Es deia Antoni, era un noi jove i vitalista... Bé, ja no deu ser tan jove. Volia curar les enfermetats de l'africa més pobra fent mans i mànigues per salvar a tots els negres, perdó, africans que pogués, només amb bona voluntat i un cor de cavall. Em va dir que ningú dóna diners per ells i moren d'enfermetats contagiades, en part, per homes blancs -El seu semblant aparentava més edat a mida que anava parlant, com si es treiés un gran pes de sobre-. El seu esperit noble i just el va dur a l'Àfrica sense esperança, i no sé què se n'ha fet d'ell. Espero que hagi tingut èxit. Em va explicar el relat anterior i em va donar això. -Amb molt de compte, va extreure un rellotge d'or de la seva butxaca, el va obrir com si fos una ostra, mostrant la perla que contenia: el retrat d'una dona de faccions perfectes, bonica i delicada com mai s'ha vist. El rellotge estava a una hora equivocada.

- Té. Porta tant temps en aquest tren que avança molt lentament comparat amb l'hora real i ja no serveix. Me'l va donar perquè el venés i enviés els diners resultants a una ONG. No vaig tenir coratge per dir-li que mai sortiria d'aquest tren i he esperat a trobar una persona suficientment honrada per passar-li el relleu. I ara si em disculpes...- es va aixecar amb la aparença de tenir vint anys més, i la barba se li va desplegar fins arribar-li als genolls. Vaig mirar per altre cop la relíquia horària, i quan em vaig girar per acomiadar-me, l'home, ja avi, es perdia pel fons del vagó amb l'esquena encorbada. Havia passat massa temps quiet, el tren no avançava.