CAPÍTOL SISÈ

-No eres a l'Àfrica?
Va ser la seva muller qui va contestar per ell.
-L'Antoni i jo ens vam conèixer en una missió a l'Àfrica, ens vam casar i vam muntar una fundació contra la pobresa i la enfermetat amb el suport econòmic d'un milionari suís.
-Jo em vaig fer molt amic seu- seguia l'Antoni, amb la mateixa expressió absent de reobrir ferides tancades-. Tot anava sobre rodes, però el van multar fa sis mesos per l'assumpte dels oasis, i la Marta i jo -així es deia la seva dona, immortalitzada al rellotge- vam haver de tornar amb les mans buides, deixant enrere amics i quasi ben bé familiars. Vam intentar fer circular rumors d'un home congelat, però res. Encara es discuteix que s'en farà de les accions de la fundació, del meu amic i de la nostra esperança: la codicia humana ho ha esguerrat tot.
No és curiós que digués allò? L'Antoni, que un cop havia sigut optimista, somiador i tossut es deixava endur per la melancolia, acompanyat per la Marta, que seguia enamorada d'ell com el primer dia. Els dos apagaven la set de la seva generositat amb un menjador social, però ni de bon tros com per ser feliços.
En aquell moment, amb el seu rellotge de paret tocant mitjanit, vaig fer un pas endavant i vaig anunciar amb veu ferma:
-Jo ho faré. Jo salvaré al vostre amic i la vostra fundació de la misèria, salvaré el país que un cop va ésser casa meva i salvaré les esperances de un món millor: em congelaré dins l'oasi.
A ella se li va escapar una llàgrima, i a ell se li va il·luminar el rostre. En un obrir i tancar d'ulls, em va agafar del braç i em va guiar per unes escales fins al pis superior, on hi havia una sala amb llençols que tapaven mobles, electrodomèstics, o el que continguessin. En va destapar un. El que semblava una d'aquelles dutxes a pressió modernes en forma de cilindre va comparèixer davant nostre.
-Estàs segur que ho vols fer?- havien estat guardant-ho amb l'esperança d'un messies salvador que els ajudés.
-Sí. Però puc fer-vos una petició?
-És clar.
-Quan em congeleu al desert, que sigui pel matí, i poseu-me cara al Sol.

Amb els pocs diners estalviats que tenien, vam anar al Sàhara, a un estudi científic antigament freqüentat per ells. Em van posar dins la màquina, degudament despullat, mirant al Sol naixent.
Poc abans de congelar-me, la Marta em va preguntar melancoliosament a través del cristall:
-Hi tens família, aquí, a l'Àfrica?
Vaig somriure.
Veia el Sol que em marcaria una nova vida digna i plena de profit dins el glaç, que un cop fos, seria font de les esperances d'un poble pobre en diners, però ric en saviesa i cultura.